La petjada de quatre segles de presència catalana a Sardenya

Una illa singular

La segona illa en extensió del Mediterrani atresora un ric llegat històric, testimoni d’un llarg i constant mestissatge entre pobles autòctons i forans. La primera civilització sorgida a l’illa, la nuràgica, és coneguda per la construcció a partir del 1600 aC d’espectaculars torres amb pedra seca (els nurags). El pas més o menys durador de fenicis, cartaginesos, romans, vàndals, i bizantins va desembocar el segle X en un primigeni període de sobirania amb unes característiques singulars. La insularitat i la llunyania de l’Europa feudal van donar a llum a quatre regnes, anomenats “jutjats”, al capdavant dels quals hi havia un monarca, que prenia el títol de “jutge”, sostingut per un parlament. Els conflictes interns i la intervenció de potències estrangeres (Pisa i Gènova) per fer front a les incursions islàmiques acabaran amb aquests reialmes a excepció del “jutjat” d’Arborea.

Els catalans desembarquen a Sardenya

Per tal de resoldre el conflicte polític provocat per la intervenció catalanoaragonesa a Sicília, el papa Bonifaci VIII va instituir, el 1295, el “regne de Sardenya i Còrsega” infeudant-lo al rei d’Aragó Jaume II el Just. Amb el desembarcament a la Palma de Solç, el 1323, la Corona d’Aragó iniciaria la conquesta de l’illa de Sardenya amb l’ajuda del seu vassall i aliat insular, el “jutge” d’Arborea, contrari a l’ocupació genovesa i pisana. Durant l’immediat setge del castell de Càller els catalans, acantonats al puig de Bonaire, van aixecar una església inspirant-se en la capella reial barcelonina de Santa Àgata. Aquesta edificació, l’actual santuari del Bon Aire, és el primer exemple de l’arquitectura gòtica catalana a Sardenya. El temple, que custodia la imatge de la patrona de l’illa, ha estat fins avui dia administrat pels religiosos de l’Orde de la Mercè, fundat a Barcelona per Sant Pere Nolasc el 1218. L’escut de l’orde, amb l’heràldica catalana, presideix per partida doble la façana (en forja i en pedra).

L’església que donarà nom a una capital llatinoamericana

Molt més enllà en el temps, el santuari sard serà el responsable de l’establiment d’un topònim a l’Amèrica del Sud hispànica. El 1536 Pedro de Mendoza va bastir l’assentament primigeni del què seria Buenos Aires (Santa María del Buen Aire), la futura capital de l’Argentina. La iniciativa d’anomenar-lo així va partir del capellà de l’expedició, membre de la comunitat mercedària del Santuari de la Mare de Déu del Bon Aire de Sardenya, illa que en aquells temps pertanyia a la Corona d’Aragó. El nom definitiu de l’assentament arribaria el 1580 amb la seva refundació com a ciudad de la Santísima Trinidad y puerto de Santa María de los Buenos Aires.

El llarg conflicte amb la Corona d’Aragó

La conquesta de Sardenya no es va donar per closa fins a l’expulsió definitiva dels pisans el 1324. Un nombrós contingent de catalans s’estableix aleshores a Càller (Cagliari), la capital, i a la resta de l’illa (comerciants, funcionaris, nobles, militars) assegurant d’aquesta manera el subministrament de blat sard cap al Principat i establint un crucial punt de suport en les rutes cap a la Mediterrània oriental.

La nissaga catalana dels Carroç, per exemple, rebria importants i estratègics castells com els de Quirra, Ullastre (Ogliastra) i San Michele (Càller), que esdevindria una luxosa residència feudal; i construiria defenses com la Torre Aragonesa (Porto Torres). El “jutjat” d’Arborea, però, va iniciar seguidament una sèrie d’insurreccions i xocs armats que tindrien Gènova i Pisa com a agents desestabilitzadors. Durant aquest període Pere III el Cerimoniós va enviar un poderós exèrcit que prendria la ciutat de l’Alguer i la repoblaria exclusivament amb colons catalans (1354) procedents del Principat.

En aquesta nova fase del conflicte, que perduraria diverses dècades, despunta la figura d’Elionor d’Arborea, heroïna que va intentar unir els sards contra els ocupants catalanoaragonesos. Malgrat que és idolatrada a Sardenya, Elionor va néixer a Molins de Rei, en els temps en què la seva família era aliada dels catalans. A la ciutat d’Oristany, la capital del “jutjat” d’Arborea una plaça presidida per una estàtua recorda Elionor d’Arborea.

Batalla de Sanluri i mort de Martí el Jove

El príncep Martí el Jove, fill del rei Martí I l’Humà, va ser l’encarregat de donar el cop definitiu als revoltats derrotant-los a la sagnant batalla de Sanluri (1409). Tanmateix, la victòria sobre un exèrcit que era molt superior en efectius va ser agredolça, ja que el príncep moriria de malària pocs dies després deixant la Corona d’Aragó sense successor a la mort del seu pare. Martí el Jove, darrer príncep del Casal de Barcelona, va ser enterrat a la catedral de Càller i sobre la seva tomba, que encara conserva les seves despulles, es va erigir posteriorment un esplèndid mausoleu barroc amb les barres catalanes (en aquest cas, cinc). Actualment, a la façana del castell de Sanluri pengen les banderes catalana i de la família rebel sarda dels Arborea.

Una relació fructífera

La relació entre Catalunya i Sardenya en època medieval i moderna seria especialment intensa en tots els aspectes. L’illa va esdevenir un regne més de la confederació prenent com a model institucional el Principat de Catalunya i com a llengua franca el català, fins i tot durant el període hispànic. Les quatre barres catalanes seran presents arreu: a l’arquitectura, els documents, l’heràldica, i en obres d’art com el magnífic retaule de l’església de Santa Maria del Regno o en fonts públiques com la fontana di Rosello, a Sàsser.

Actualment, a la part superior de l’escut de l’Alguer encara són presents les barres catalanes. L’escut de Càller, que les va lluir fins al 1776, encara les conserva en l’emblema de la seva universitat.

Aquesta fructífera i duradora etapa que fregarà els quatre segles finalitzarà amb els tractats derivats de la guerra de Successió, que atorgaran Sardenya als Savoia (1720). A partir d’aleshores, la llengua catalana anirà desapareixent de l’esfera social de manera gradual tot i que el prestigi no el perdrà fins ben entrat el segle XIX. Els darrers testimonis documentals en català a l’illa són unes actes notarials signades a Càller que daten del 1835, tot i que el 1850 encara va ser imprès a Càller un catecisme en català per ordre del bisbe de l’Alguer.

Presència lingüística del català

La llengua sarda rebrà una influència important durant el llarg període de presència catalana a l’illa.

El Dizionario etimologico sardo de Max Leopold Wagner arriba a comptabilitzar uns quatre mil mots sards prestats pel català, com jaju (avi), draperi (sastre), calàsciu (calaix), bardúfula (baldufa), ulleres (ulleres), o busaca (butxaca). Fins i tot, el mateix nom de Sardenya en italià (Sardegna) prové del català. A banda actualment molts cognoms catalans són presents en la societat sarda (Fois, Garau, Sanjust, Aymerich).

També han perdurat abundants topònims, com els que donen nom a les localitats de Tiana, Iglesias (Esglésies), Teulada, Elmas (El Mas), o Monserrato, municipi de l’àrea metropolitana de Càller on es troba l’església de la Beata Vergine di Monserrato.

Un cas curiós és el de la població d’Oliena (Uliana, en sard), situada a l’interior de l’illa, i la Oliana catalana (Alt Urgell). Ambdues van estar durant el segle XIV sota el poder de la mateixa família senyorial, els aragonesos López de Luna, i en el seu terme es troba l’ermita de Nostra Signora di Monserrato, que custodia una imatge de la “Morenita”. S’ha de tenir present que existeixen topònims que s’han acabat perdent com el de Castell d’Empúries, nom amb que es va conèixer la localitat de Castelsardo fins el segle XVIII. Aquesta denominació probablement està relacionada amb Ramon d’Empúries, membre de la noblesa pertanyent al casal comtal d’Empúries que va participar en els primers anys de la conquesta de Sardenya.

La pervivència de l’alguerès

Malgrat la ruptura sobtada d’un lligam de gairebé quatre segles, la llengua catalana no desapareixerà completament de l’illa i perdurarà a la ciutat de l’Alguer fins als nostres dies. L’anomenada “Barceloneta sarda”, repoblada exclusivament amb colons catalans el 1354, no perdrà mai la consciència d’una identitat i orígens diferents dels de la resta de Sardenya.

A principis i mitjans del segle XIX estudiosos italians i alemanys confirmen en els seus treballs el vincle lingüístic entre l’Alguer i les terres de parla catalana. No serà fins al 1864 que s’estableixin els primers contactes entre erudits amb la participació de l’arxiver de Càller, Ignazio Pillito, als V Jocs Florals de Barcelona, cosa que demostra que el record del passat català a l’illa mai es va estroncar.

Tanmateix, seria el polifacètic diplomàtic i viatger català Eduard Toda i Güell, establert com a cònsol a Sardenya entre 1887 i 1890, qui es mereixerà el qualificatiu de redescobridor de l’alguerès per a Catalunya. Gràcies a la seva incansable tasca divulgativa al Principat i al seu mestratge implicant els algueresos en tota mena d’iniciatives i associacions, es tornen a restablir de manera ferma els vincles a banda i banda del mar.

La Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial van provocar un brusc parèntesi. La relació es tornaria a reactivar gràcies al “Viatge del Retrobament” impulsat per l’historiador Pere Català i Roca, qui el 1960, en ple franquisme, va organitzar un viatge que portaria en vaixell un grup de 141 intel·lectuals i membres de la societat civil catalana fins al port de l’Alguer, on la comitiva seria rebuda per uns 20.000 algueresos brandant senyeres.

Malgrat tot, durant la segona meitat del segle XX, l’alguerès patirà un gradual estroncament de la transmissió generacional en favor de l’italià fins a arribar als nostres dies. Actualment, el sap parlar poc més d’un 50 % de la població, però la lluita per la preservació de l’alguerès està en l’agenda de nombroses iniciatives cíviques i municipals.

Moltes són les mostres materials de la relació secular de l’Alguer amb les terres de parla catalana, més enllà del patrimoni arquitectònic: la senyera quadribarrada, present a la part superior de l’escut de l’Alguer, oneja a l’ajuntament; la retolació dels carrers a la ciutat és bilingüe català-italià; el nomenclàtor, que en molts casos no es correspon amb la denominació italiana (carrers, vies, rambles de Catalunya, Tarragona, Perpinyà, València, Vilafranca del Penedès, Mallorca, Menorca, Montserrat, Mercè); la missa setmanal en català a l’església de Sant Francesc, o el monument a la “Unitat de la Llengua”, que s’alça com a testimoni d’aquesta cultura comuna.

La influència catalana en el gòtic sard

Hi ha un aspecte clarament tangible a Sardenya d’inequívoca factura catalana: l’art gòtic. La influència catalana en les obres d’art i edificis executats durant el període de dominació catalanoaragonesa és més que manifesta.

Tal com s’ha esmentat, el primer edifici aixecat pels ocupants catalans a l’illa va ser el santuari del Bon Aire, a Càller. El mestre constructor d’aquest temple va prendre clarament com a model la capella reial barcelonina de Santa Àgata. Malauradament, l’únic element original del temple gòtic que ha arribat fins als nostres dies és la capella del presbiteri.

Les construccions de factura gòtica catalana esquitxen àmpliament el territori sard. Afortunadament, n’han arribat fins als nostres dies nombrosos exemples, majoritàriament de funció religiosa, com la capella catalana (comunament dita “aragonesa”) de la catedral de Santa Maria de Castello, a Càller; el claustre del convent de San Domenico, també a Càller; l’esplèndida rosassa de San Mauro de Sórgono; la catedral de Sant Nicolau de Sàsser, o les magnífiques esglésies de Sant Francesc de l’Alguer, de Sant Jordi de Pozzomaggiore, i de Sant Francesc d’Esglésies. Una completa mostra d’obres d’art d’autors catalans i valencians que van treballar a l’illa durant aquest període es troba exposada a la Pinacoteca Nazionale, a Càller.

Entre els pocs testimonis d’arquitectura militar gòtica catalana que resten dempeus destaquen pel seu bon estat de conservació la torre “aragonesa” de Ghilarza; el baluard de la torre de Sant Pancràs del castell de Càller, construït pel virrei Joan Dusai (1491-1507), conegut encara com a baluard Dusai; o el castell Aymerich, que fou residència de la família Aymerich, a Laconi.

Finalment, l’arquitectura civil catalana compta amb nombroses edificacions escampades pel territori, principalment cases i palaus, entre les quals destaquen la Casa Aragonesa (Fordongianus), pel seu bon estat de conservació, o el palau de Ferrera (l’Alguer), que va pertànyer a la rica família de mercaders catalans del mateix nom i on va arribar a allotjar-se el mateix emperador Carles V.

Símbols, tradicions i celebracions amb influències catalanes

La bandera dels Quatre Moros, el símbol que agermana els sards, és probable que arribés a l’illa amb la conquesta catalanoaragonesa. La hipòtesi més sòlida la vincula a la Creu de Sant Jordi amb els caps dels quatre moros que commemora la batalla d’Alcoraz, gràcies a la qual el rei Pere I d’Aragó va guanyar la ciutat d’Osca als musulmans. És probable que els ocupants la fessin servir per substituir l’emblema dels rebels Arborea i, amb lleugers retocs, ha arribat fins als nostres dies.

A Sardenya un bon grapat de tradicions i celebracions són d’origen català. Hi destaca la tradició religiosa catalana dels goigs –composicions populars que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants–, que va tenir molta difusió a Sardenya, on són coneguts com a goccius o gosos.

A més, nombrosos temples catòlics escampats per tota la geografia estan consagrats a la Mare de Déu de Montserrat, com els ja esmentats de la Beata Vergine di Monserrato (Càller) i de Nostra Signora di Monserrato (Uliana). També l’antiga catedral de Santa Maria di Monserrato (Tratalias), un dels més bells monuments romànics de l’illa, l’església de Nostra Signora de Montserrato, patrona de la vila de Burcei, o les esglésies de la Beata Vergine di Monserrato (Samassi), de Nostra Signora di Monserrato (Ittiri), de la Vergine di Monserrato (Marrubiu), i l’església de la Beata Vergine di Monserrato (Ozieri). Les representacions de la Mare de Déu de Montserrat també són presents en nombrosos temples. A la mateixa església de la Beata Vergine di Monserrato (Ozieri) es conserva una estàtua barroca de la Madonna di Monserrato; una rèplica de la Moreneta la trobarem a la part gòtica de la catedral de l’Alguer fruit d’una donació de l’abadia de Montserrat en ocasió del “Viatge del Retrobament”; i una capella de la parròquia de Santa Maria di Bethlem (Sàsser) –la del gremi dels sastres– és presidida per la Madonna di Montserrat. A l’interior d’aquest darrer temple hi destaca també una estàtua d’escola catalana tallada en fusta de la Madonna di Betlem o della Rosa del segle XIV.

En l’àmbit festiu cal esmentar “Sa Sartiglia”, una festa que se celebra a Oristany i que guarda un estret paral·lelisme amb “S’Ensortilla” de Ciutadella de Menorca. Ambdues apleguen genets que han d’enfilar al galop un anell mitjançant una llança, tradició que prové dels temps de les justes medievals.

La tradició gastronòmica sarda, típicament Mediterrània, comparteix amb Mallorca la panada. No se sap del cert l’origen d’aquesta pasta circular farcida però a les dues illes s’anomena i es prepara de la mateixa manera amb lleugeres variacions. A Menorca la panada s’anomena formatjada de carn.

L’aeroport de l’Alguer, doblement simbòlic i mediàtic

Un indret a priori tan poc transcendent com l’aeroport de l’Alguer ha estat l’escenari de dos fets amb una forta càrrega simbòlica que, en el seu moment, van catapultar l’Alguer i Catalunya als mitjans informatius de la mà de Rafael Caria i de Carles Puigdemont.

El 1977, el poeta alguerès Rafael Caria, que treballava a l’aeroport de l’Alguer amb la companyia aèria Alitalia, va anunciar durant diverses setmanes els vols en català i sard, a banda de l’italià i l’anglès. Davant la sanció que li va aplicar la companyia, va iniciar una protesta encadenant-se a les portes de l’aeroport, fet que va permetre visibilitzar la singularitat lingüística del territori.

La nit del 23 de setembre de 2021, va ser detingut a l’aeroport de l’Alguer el President de la Generalitat Carles Puigdemont, que estava exiliat des d’octubre de 2017 a Bèlgica, perseguit per la justícia espanyola, que havia dictat una euroordre per extradir-lo i jutjar-lo per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Aquesta detenció va despertar un multitudinari moviment de suport a l’Alguer i la resta de Sardenya.

Un agermanament d’origen magribí

Un fet ben curiós és el cas dels habitants de dos minúsculs arxipèlags, l’un situat a les costes d’Alacant, i l’altre a la costa sud de Sardenya, que comparteixen un origen comú. Es tracta de l’illa alacantina de Tabarca i l’arxipèlag sard del Sulcis. La història comença el 1553 quan els genovesos fortifiquen l’illot costaner tunisià de Tabarka, que esdevindrà un gran empori comercial africà durant gairebé dues centúries. El 1741, el bei de Tunis ocupa per sorpresa la plaça contravenint els tractats i els habitants de Tabarka marxen a l’exili. Una part s’establirà a Tunis, i d’altres emigraran a Alacant i a Sardenya, concentrant-se en els arxipèlags esmentats fins a temps presents. En record d’aquest origen comú la ciutat d’Alacant (municipi al qual pertany l’illa de Tabarca) va agermanar-se l’any 2000 amb la localitat sarda de Carloforte, al Sulcis, on curiosament encara es conserva el dialecte lígur dels ancestres genovesos expulsats de la Tabarka tunisiana.

Fotografies:

Llengües de Sardenya. Wikimedia Commons.

Santuari del Bon Aire. Wikimedia Commons.

Mausoleu de Martí el Jove. Wikimedia Commons.

Santa Maria del Regno. Wikimedia Commons.

Castell d’Empúries. Wikimedia Commons.

Port de l’Alguer. Viquipèdia.

San Mauro de Sórgono. Wikimedia Commons.

Capella catalana (Càller). Wikimedia Commons.

Madonna di Monserrato (Ozieri). Wikimedia Commons.

Carles Puigdemont a Sardenya. Viquipèdia.

Saber-ne més*:

Carbonell, Jordi. Manconi, Francesco. Els catalans a Sardenya. Enciclopèdia Catalana, 1984.

Blog Esguard Històric. Adrià Mainar Scanu, català amb d’arrels sardes.

Nughes, Antoni. L’Alguer. Llibres de l’Índex. Barcelona, 2014.

Casula, Francesco. La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Episodis de la història, 258. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona, 1985.

Santuari del Bon Aire. Càller.

Pons, Marc. Refunden Buenos Aires, que s’anomenaria així en honor a la Mare de Déu del Bon Aire. El Nacional, 11/06/19.

Farinelli, Marcel A. Història de l’Alguer. Ed. Llibres de l’Índex. Barcelona, 2014.

Entrevista a Roberto Lai, historiador Sard. El Nacional. 13/04/2018.

Catedral de Càller. Wikipedia.

Batalla de Sanluri. Viquipèdia.

Crespo, Martí. Molins de Rei, el bressol de l’heroïna de Sardenya. Vilaweb, 30/04/21.

Canet Avilés, Jordi. Notes sobre els contactes polítics, comercials i culturals entre el comtat d’Empúries i l’illa de Sardenya durant els segles XIII-XIV. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Volum 45 (2014).

Carles Puigdemont i Casamajó. Viquipèdia.

Rafael Caria. Biografia. Òmnium Cultural de l’Alguer.

L’Alguer. Enciclopèdia.cat.

L’Alguer. Viquipèdia.

Alguerès. Enciclopèdia.cat.

Pons, Marc. Marcel A. Farinelli: “El català a l’Alguer és identitat local i cohesió social. El Nacional, 6/12/21.

Lecea, Itziar. La “ensortilla” y “sa sartiglia”, Menorca e Italia emparentades por la fiesta. Isla de Menorca.

Stemma di Cagliari. Wikipedia.it

Font, Bartomeu. La ‘panada’ también es sarda. Diario de Mallorca, 30/03/18.

* Llibres o recursos web que han estat utilitzats com a fonts per a la redacció de l’article o que poden ser d’interès per a conèixer millor el personatge o el tema tractat.