Tunis: la ‘Ifriqiya’ catalana

Kalaout el Koubba_Autor Ignasi DiesLa república magribina de Tunísia, espurna de la Primavera Àrab el 2011, s’ha esforçat els darrers temps a recuperar la seva fama de país proper, modern i segur. La transició ordenada cap a la democràcia –cas únic en el conjunt de països on es van produir les revoltes– hi ha contribuït.

El territori que va bressolar Cartago –l’alter ego de Roma en el sud de la Mediterrània– i el regne dels vàndals, va ser incorporat al califat musulmà el segle VII. La denominació àrab d’aquest territori –Ifriqiya– va passar a designar amb el pas del temps a tot el continent africà.

Primeres relacions comercials i militars entre Barcelona i el Magrib

L’arribada de la baixa edat mitjana coincidirà amb l’inici del pas de molts catalans per aquestes terres. Els mercaders de Barcelona van començar a establir relacions comercials amb el Magrib en el segle XII. La conquesta de Mallorca per Jaume I el 1229 va esdevenir un punt de suport que va afavorir els contactes i des d’aleshores es van desenvolupar tractats polítics i econòmics amb el nord d’Àfrica (els actuals Marroc, Algèria i Tunísia).

La tenalla militar entre Tunis i Sicília

Les intervencions militars al Magrib van ser molt calculades per tal de fer la tenalla entre Tunis, Malta i Sicília i controlar així el pas entre l’est i l’oest de la Mediterrània davant de les potències comercials rivals (principalment Gènova i Venècia). 

Durant més de dos segles el reialme de Tunis va estar sota la protecció del comte de Barcelona. Ell era qui enviava mercenaris catalans i aragonesos al servei personal dels soldans de la dinastia hàfsida a canvi d’un tribut sobre la renda de duanes.

Ramon Muntaner confirma aquesta política a la seva Crònica quan relata l’entrada a Tunis de l’almirall Conrad Llança l’any 1281 per imposar-hi Abu Ishaq com a soldà. Els catalans duien llur senyera i l’almirall “no la volc metre per lo portal, ans la mès sobre la torre del portal”. L’erudit Lluís Nicolau d’Olwer situa aquest episodi a Bab el Bhar (Portal de Mar), l’entrada principal de la medina. Muntaner descriu també un incident relacionat amb el pagament del tribut:

E lo dit senyor rey [Pere II, el Gran] ordonà-li [al seu almirall, Conrad Llança, que encapçalava un estol de deu galeres cap a les costes d’Àfrica] les cartes que devia portar e li hordonà sos capítols de tot ço que devia fer. […] [que el soldà de Tunis] li pagàs tot lo trehut (tribut) qui destrò a aquell temps li fos degut; et que d’aquí avant per totstemps la casa de Tunis fos tengut de donar lo trehut a qualque fos rey d’Aragon et comte de Barchelona.

L’any 1284 l’almirall Roger de Llúria procedeix a ocupar l’estratègica illa de Gerba i les petites illes dels Quèrquens, que van ser governades posteriorment durant un trienni pel cronista Ramon Muntaner. La presència catalana durant mig segle va propiciar la fortificació de l’illa amb elements defensius que han perdurat fins l’actualitat.

L’amenaça turca i berberesca

A finals del segle XIII Aragó i Castella es van repartir les àrees d’influència en el nord d’Àfrica (Concòrdia de Monteagudo) quedant-se els darrers el Marroc i Aragó la resta. A partir del segle XV apareixen dos nous perills a la Mediterrània: les expedicions dels pirates berberescos a les costes de Catalunya, València i les Balears; i l’aparició d’una nova potència musulmana, els turcs otomans, que afavorirà el corsarisme. Alfons el Magnànim s’afanyà a emprendre expedicions de càstig contra localitats del nord d’Àfrica com per exemple Sfax (1433), a la costa tunisenca. Tanmateix la resposta més contundent arriba amb Carles I de Castella i Barcelona, que planeja el 1535 l’anomenada Expedició contra Tunis des del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Amb el suport naval català es recupera l’illa de Gerba i es conquereix Tunis i d’altres petites places costaneres. Els turcs, però, acabaran imposant la seva hegemonia en aquelles terres i Tunis, que va ser defensat per dos catalans, Gabriel de Cervelló i Joan Sanoguera, entrarà finalment en 1574 dins l’òrbita otomana.

Arribada de moriscos valencians al nord d’Àfrica

Els posteriors decrets d’expulsió dels moriscos (1609-1614) signats per Felip III enviarien uns 200.000 habitants dels països de la Corona d’Aragó a l’exili. Aproximadament 25.000 moriscos valencians arribarien a Tunísia, on crearien noves poblacions com Port Farina (actualment Ghar El Melh), El Batan (actualment Tebourba), o Els Cathalans (actualment Grish El Oued, també anomenat Krich ó Grich El Oued). Els seus descendents van conservar la llengua catalana durant cinc o sis generacions, tal i com reporten les fonts documentals. El viatger espanyol Francisco Ximénez testimonia el 1724: “Llegamos a un lugar llamado Grish El Oued o el lugar de Los Catalanes, por ser estos los que lo habitan, descendientes de los moros de esta nación (…) el cual tendrá cien vecinos (uns sis-cents habitants)”. El mateix any el cònsol britànic Joseph Morgan descriu l’indret: “whose inhabitants are Catalonian Moors, and who use that language” (els habitants són moriscos catalans i utilitzen aquesta llengua). Malgrat que aquestes comunitats abandonarien l’ús del català durant el segle XVIII els seus llinatges (cognoms) perduren en l’actualitat (Alicanti, Cantalan, Buguerra, o Xativa).

L’empremta catalana a Tunísia

Les ciutats de Tunis i Bizerta, a la república de Tunísia, han concentrat històricament dues importants colònies de catalans en el Magrib, les traces dels quals encara són visibles actualment.

Tunis: residència de comerciants, mercenaris i il·lustres escriptors catalans

Un important contingent de famílies lligades principalment a l’activitat comercial es va fer un lloc a la capital des dels inicis de les relacions diplomàtiques catalanes amb el soldà de Tunis durant el regnat de Jaume I. Tunis va obtenir aleshores consolat de catalans i de mallorquins, el primer dels quals va perdurar fins al segle XVI.

Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum_Badische Landesbibliothek, 2011

El port de Tunis era sovint escala en el viatge cap al Llevant mediterrani. Així ho demostra el manual català de mercaderia “Libre de conexenses de spícies e de drogues e de avisaments de pessos, canes e mesures de diverses terres”, que dedica moltes pàgines a Tunis, més fins i tot que a Alexandria, una de les grans destinacions comercials catalanes.

Durant el regnat de Jaume I mercenaris catalans i aragonesos van formar part de la guàrdia personal dels soldans hàfsides. Hi van residir en una caserna a tocar de Bab Menara, una de les portes de la medina (ciutat antiga) de Tunis que no ha arribat fins als nostres dies.

L’actual quartier (barri) de Bab Menara custodia la tomba d’un il·lustre i polèmic escriptor medieval, probablement l’únic que ha escrit en àrab i en una llengua europea, el català, i que hom ha considerat un clàssic en ambdues llengües. Es tracta d’Anselm Turmeda, nascut a Palma vers el 1352/55 i mort ‘Abd Allāh al-Tarǧumān a Tunis després del 1423.

Precisament mig segle abans del naixement de Turmeda, el gran escriptor i pensador mallorquí, Ramon Llull, havia recalat diverses vegades a Tunis amb la missió d’evangelitzar els infidels. Malgrat que la llegenda situa la mort de Llull a Tunis entre el 1315 i 1316, lapidat, el més probable és que morís a Palma o en la travessia de retorn del seu darrer viatge a Tunis.

La presència de catalans a Tunis va anar minvant amb els segles fins a esdevenir testimonial. Actualment el punt neuràlgic des d’on surten els autobusos i els trens de la S.N.C.F.T. cap a tots els racons del país és la cèntrica place de Barcelone, a la Ville Nouvelle. metro Place Barcelona Tunis

Bizerta: de colònia de comerciants catalans a punt d’arribada d’exiliats republicans

Aquesta localitat costanera va comptar fins a èpoques relativament recents amb una nombrosa colònia de comerciants catalans. Va ser al port de Bizerta (aleshores base naval francesa) on va arribar des de Cartagena la flota republicana després de la seva evacuació durant els darrers episodis de la Guerra Civil espanyola (març de 1939).

Les naus, però, van ser retornades immediatament a Franco per les autoritats franceses del protectorat. Així les coses, els exiliats catalans –uns pocs centenars– que van decidir romandre a l’Àfrica francesa van ser conduïts cap a camps d’internament a l’interior de Tunísia (Meheri-Zebbeus i Kasserine, entre d’altres). Les condicions climàtiques i la mala alimentació van afavorir la proliferació de malalties. Amb el temps la majoria van aconseguir desplaçar-se cap a un tercer país o van casar-se amb italotunisenques.

Fotografia Kalaout el-Koubba, antic caravanserrall de Sousse: Ignasi Dies.

Fotografia portal Bab el Bhar (Portal de Mar): Selmaej

Fotografia placa carrer Llança a Barcelona: Ignasi Dies.

Fotografia ‘Atac a la Goleta, l’avantport de Tunis. Expedició contra Tunis de Carles I’: Frans Hogenberg – “Empire of the Sea” de Roger Crowley

Fotografia Bab Menara: Joan Roig i Font. “Notes d’una excursió per l’Àfrica romana”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Núm. 425 (octubre de 1930).

Fotografia primer viatge de Ramon Llull a Tunis: Il·lustració del “Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum”. Badische Landes Bibliothek de Karlsruhe.

Fotografia metro Place Barcelona: Ghabara

Fotografia vaixell de guerra republicà: Armada espanyola. Museu Naval.

Saber-ne més*:

    • Mimó, Roger; Escofet, J.M. Guía Viva. Túnez. Anaya Touring Club, 2008.
    • Ferreres, Ernest. Mar enllà. L’expansió mediterrània (segles XIII-XV). Ed. Barcanova. Barcelona, 1993.
    • Fernández Díaz, Victoria. El exilio de los marinos republicanos. Ed. Universitat de València, 2009.

* Llibres o recursos web que han estat utilitzats com a fonts per a la redacció de l’article o que poden ser d’interès per a conèixer millor el personatge o el tema tractat.

Mostra Petjada Catalana en un mapa més gran

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.